LA CRÒNICA DEL PARTIT

LO MILLOR DEL PARTIT, ELS TRES PUNTS.

(Jornada 8 del 20.10.07 / U.E.Lloret 3 – C.F.Port de Soller 0)

Ahir va quedar clar que els nostres no juguen bé quan l’equip al que ens enfrontem està situat per la part baixa de la classificació, no és res nou ja que la temporada passada succeïa exactament igual. Sembla com si es contagiessin del joc rival i la velocitat i bon joc brilla per la seva absència.

La primera part va ser del pitjor que hem vist aquesta temporada, n’hi ha prou amb veure que la primera ocasió de perill es va produir en el minut 33 de partit, quan al llançar una falta en la frontal de l’àrea, Joan Ramos en jugada assajada cedeix a Miki i aquest d’un fort tir marca el 1-0, en la primera jugada de perill a pilota parada. Els visitants van disposar d’una única ocasió de gol, quan en el minut 38 s’internen per banda esquerra i el seu centre és rematat al travesser. Més tard en el minut 42 Bernabé en una gran jugada per la seva banda esquerra aconsegueix donar una assistència perfecta a Miki, que davant el porter disposa d’una gran ocasió que no assoleix materialitzar. Aquestes tres jugades van ser l’única cosa destacable d’una primera meitat en la qual va faltar intensitat, velocitat, anticipació i jugar el baló arran de terra.

La segona meitat no podia començar millor, ja que en el minut 48 en un error de la defensa, Miki els guanya l’esquena i a l’encarar al porter aquest comet un penal de llibre, sent també expulsat amb vermella directa. Dos minuts més tard min.50 la pena màxima és llançada per Miquel Coll, que enganya molt bé al porter i establix el 2-0. El partit a partir d’aquí va quedar sentenciat, ja que els del Port van baixar més el seu ritme i van lliurar el partit gairebé sense resistència, i excepte en alguna jugada molt esporàdica no van inquietar la nostra porteria, encara que els nostres tampoc estaven per la labor d’augmentar el marcador.

Cap ressenyar l’esportivitat dels dos conjunts, ja que no va haver cap jugada fora de to, pel que l’àrbitre va tenir un partit molt tranquil en aquest sentit.

El partit transcorria amb més pena que gloría quan en el min.83 Miki amb astúcia roba un baló en la medul·lar encarant porta amb velocitat, i al veure a Joan Riutort entrant per banda esquerra li cedeix el baló i aquest amb un tir impressionant marca un gol esplèndid, estrenant-se com golejador amb la samarreta del Lloret, pujant al marcador el definitiu 3-0.

Espero i desig que diumenge que ve enfront del Son Roca, es vegi el veritable potencial de la U.E.Lloret, ja que no crec que jugant al nivell amb el que s’ha fet avui puguem treure res positiu, dins un camp que ens posaran les coses molt difícils, i per a complicar més jugant al matí.

PARTIT NO APTE PER A CARDÍACS

(Jornada 7 del 13.10.07 / C.D.Serverense 1 – U.E.Lloret 2)

Tots els que van assistir el dissabte al Municipal de Ses Eres per a veure el partit sabíem que no anava a ser un passeig i que el Serverense ens posaria les coses molt complicades si volíem dur-nos els tres punts, el que ningú s’imaginava és que el partit no fos apte per a cardíacs. Els afeccionats que no es van poder desplaçar es van perdre un gran partit, on els dos equips ens van oferir un gran espectacle en el qual no va faltar absolutament res, ja que per les dues parts tenien molt clar al que jugaven i no volien donar el seu braç a torçar. Es va jugar amb una intensitat i velocitat que a hores d’ara de competició és digna d’esment, i el primer en acostar-se amb perill a la meta rival van ser els locals que en el minut 11, en una internada per banda esquerra assoleixen centrar en l’àrea i la rematada s’estavella en el travesser, encara que els nostres no es van arrugar i tres minuts després Mario recull el baló en la frontal i el seu fort tir surt fregant el pal, amb el porter ja batut.

El centre del camp feia hores extres, ja que el ritme de partit era endiablat i estava clar que a la primera distracció es pagaria car. El nostre debutant juvenil Joan Riutort va tenir una bona estrena en el lateral esquerre, estant molt segur en les seves accions i jugant el baló amb criteri, molt bé abrigat amb un Joan Plomer contundent en totes les seves intervencions. La recompensa a l’intens treball va arribar en el minut 30 quan un Joan Ramos que cada partit se supera amb una progressió extraordinària, llança un potent xut que el porter no assoleix blocar i Mario molt atent al rebutg establix el 0-1 amb el qual conclouria la primera meitat.

Els locals després del descans van sortir a per totes avançant les línies i imprimint un fort ritme, i els nostres es defensaven a la perfecció llançant perillosos contra-atacs amb els sempre perillosos Miki i Mario, als quals se sumava un molt treballador Bernabé. I en una d’aquestes contres Mario s’interna per banda esquerra realitzant una gran assistència a un Miki que no perdona i marca un gol que era el just premi al gran treball realitzat, pujant al lluminós el 0-2 en el minut 54 de partit. Quedava tot un món i encara que va estar molt prop el tercer gol de la tranquil·litat, tot es va torçar quan en el minut 80 el linier s’inventa un penal que només va veure ell, en un encreuament perfecte de Gerard el qual es duu el baló netament, però l’assistent molt casolà i resident a una població molt propera, cridar a l’àrbitre a la banda per a indicar-li el punt fatídic. Fruit d’aquest error monumental i indignats per la decisió, ens expulsen al primer i al segon entrenador, i amonesten amb la groga a Mario, Gerard i Toni Vanrell. El penal és llançat en el minut 83 i encara que un Juanmi que va estar brillant durant tot el partit assoleix buidar el baló, el rebutgi va a un contrari que assoleix reduir diferències amb el 1-2, faltant només set minuts més els cinc que va afegir abans de donar per finalitzat el partit quan es va muntar una mini-tangana.

Van ser uns minuts de veritable infart, en el qual els locals van posar cèrcol a la nostra porteria amb constants balons aeris, però els nostres es van posar el mono de treball i van defensar amb ungles i dents un resultat que de segur ens farà remuntar algunes posicions.

Després d’un mal inici de lliga sembla que els nous fitxatges es van acoblant i el partit d’ahir és un clar exemple, que quan es treballa el premi no tarda a arribar.

Força U.E.Lloret

BORRATXERA DE GOLS EN EL MUNICIPAL DE SINEU

(Jornada 6ª del 07.10.07 / U.E.Lloret 5 – C.D.Sant Jordi 2)

Quan es veu la qualitat d’un equip és quan a pesar de les innombrables baixes amb les quals es trobava la plantilla, els que salten al terreny de joc resolen el partit de la manera que es va fer aquest diumenge.

Els nostres van sortir molt mentalizats de la importància dels tres punts i des del primer minut van posar cèrcol a la porteria visitant, amb velocitat, jugant el baló amb criteri, i intentant resoldre com més aviat millor. A l’arribar al minut 24 un Mario que va realitzar un partit de matrícula d’honor, recull el baló fora de l’àrea i llança un fort xut en paràbola en la qual el porter no pot fer gens per evitar un "golazo" pujant al marcador el 1-0 . Tan sol traient des del centre del camp, minut 25, Mario torna a recollir el baló al costat de la frontal, i aquesta vegada amb la seva cama esquerra torna a batre al porter visitant amb un gol de bandera.

La superioritat en el joc era visible i crec que per això va arribar la relaxació, ja que en una distracció al retrasar el baló, el davanter visitant ens guanya molt bé l’esquena, i en l’u contra un reduïx distàncies establint el 2-1 amb el qual s’arribaria al descans.

Els primers quinze minuts de la segona meitat van baixar molt pel que fa al vist en la primera i el nostre joc va baixar en intensitat, pel que el Sant Jordi va decidir avançar les seves línies per a intentar empatar un partit que teníem bé encaminat. Però en el minut 62 en una gran internada per banda esquerra arriben fins a la línia de corner i posen el baló en la nostra àrea, el qual és rematat a la perfecció, marcant el 2-2.

Havia temps encara i els nostres no ho van perdre, ja que van treure forces d’on segurament no les havia i van decidir anar a per el partit. Molt aviat es va obtenir la recompensa ja que set minuts després de l’empat, min.69 i en una jugada assajada, es llança un corner perquè Miki, que havia sortit feia pocs minuts marqués el 3-2 de manera magistral. En la següent jugada (min.70), un Amador molt batallador realitza una gran assistència a un Miki mig lesionat, que es va per velocitat i a l’entrar en l’àrea és derrocat per un defensor amb un penal clarísim. La pena màxima és llançada per Mario el qual aconsegueix batre al porter, posant un 4-2 més tranquilitzador, i el seu primer hattrick vestint la samarreta de la U.E.Lloret, i que era un just premi al gran partit que va realitzar.

Però encara quedava per arribar una de les millors jugades del partit, quan en el minut 88, Mario realitza una gran assistència a Miki, el qual s’interna amb velocitat i en lloc de xutar a porta cedeix el baló de taló a Martí el qual amb un tir fortísim, assoleix un gol per a emmarcar, fent saltar l’alegria en la graderia i en el camp, ja que era un just premi per a un jugador al que tots volem molt, i que és un exemple de serietat, lliurament, i encara que no tingui molts minuts, sempre està quan se li necessita.

Enhorabona a tots pel gran partit, per la victòria, pels gols, i enhorabona en particular a Martí, t’ho mereixes.

També volem donar la nostra enhorabona a Antoni Gelabert pel seu debut, pel seu bon partit i per aguantar els 90 minuts.

TREBALLADA VICTÒRIA, PER SEGON ANY CONSECUTIU

(Jornada 5 del 29.09.07 / Port de Pollença F.C. 0 - U.E.Lloret 2)

Teníem un partit molt complicat amb el sempre difícil Port de Pollença, tots els que varem estar l’any passat recordàvem el 0-1 aconseguit amb 12 minuts de descompte
interminables. Però per a posar mes complicades les coses, el mister va tenir seriosos problemes per a poder confeccionar l’onze inicial, ja que a les sis baixes que té l’equip actualment, s’ha d’afegir que dels quatre suplents que es van asseure en la banqueta, hi havia tres jugadors que en circumstàncies normals no haguessin estat convocats, ja que estaven seriosament tocats, i ho tenien molt difícil aguantar el ritme de partit. Basta veure que només es van realitzar dos canvis, i no va haver-hi més substitucions ni per a perdre temps, per tal motiu crec que és d’agrair la complicitat que van demostrar al presentar-se sabent que era molt difícil que saltessin al terreny de joc.

El partit se’ns va posar molt aviat de cara, ja que en el minut quatre, el nostre capità Miquel Coll realitza una assistència perfecta a Tomeu Mut i aquest a la sortida del porter llança un fort tret creuat, aconseguint un gran gol que ens avançava en el marcador, però que significava molt més, ja que era el seu primer gol després de tres anys sense poder trepitjar un terreny de joc després de la seva greu lesió, d’aquí la gran alegria de l’equip que van celebrar el gol com si d’una final es tractés.

El ritme de partit era vibrant i a diferència del partit anterior els nostres van sortir molt mentalitzats, amb la lliçó bé apresa, jugant bé el baló quan teníem la possessió, i exercint una pressió asfixiant al perdre-ho. Fruit d’aquesta gran pressió Gerard que va realitzar un partit molt complet, roba un baló prop de la medular, li lliura el baló a Mario, el qual assisteix molt bé a Joan F.Ramos per la banda dreta, que s’interna i assoleix un gran centre dintre de l’àrea, perquè Tomeu Mut realitzi un altre gran tret que el porter assoleix buidar, però el baló cau a Bernabé, que en lloc de chutar a porta que hagués estat el més lògic i realitzant un gest que li honra, li lliura el baló a un Mario completament desmarcat perquè marqui un gol de "garra" , que posava el 0-2 en el lluminós en el minut 20 de partit i que al final ja seria inamovible.

La segona meitat com era previsible va ser un poc menys vistosa, ja que amb el marcador a favor l’equip va sortir a defensar el resultat, però sense renunciar als contra-atacs molt perillosos en els quals es va poder augmentar la diferència en almenys un parell d’ocasions clares, encara que també és cert que els locals van disposar de dues oportunitats per a escurçar diferències, però la nostre defensa i el nostre porter van estar perfectes en gairebé totes les seves accions, i els migcampistes van ajudar molt en la labor.

Duem dues victòries com visitant i cap com local, pel que crec que és el moment de començar a guanyar a casa i davant de la nostra gran afició. Aquests tres punts aconseguits són molt importants però encara ho seran més si guanyem el pròxim partit, i d’una cosa estic segur, si juguem amb la mateixa intensitat que ahir tenim mig partit guanyat.

Força U.E.Lloret

DERROTA PER LA MINIMA I GRÀCIES

(Jornada 4 del 23.09.07 / U.E.Lloret 0 - U.D.Arenal 1)

Costa molt començar donant les gràcies per haver caigut derrotats en el minut 88 de partit i només per un gol, però si hem de ser sincers al fer una reflexió coherent cal fer-ho, ja que de no ser per un molt inspirat Juanmi ens podria haver caigut una golejada d’escàndol. Si cal destacar a algú en el desastre viscut ahir no tinc cap dubte que el millor i amb diferència va ser el nostre porter Juanmi, amb tres intervencions impressionants en la primera meitat i altres tantes en la segona, demostrant que està a un altíssim nivell.

Els partits duren noranta minuts i ahir només varem jugar els deu primers, amb alguna excepció que va intentar fer el seu treball i el del veí, i així és impossible guanyar un partit.

L’inici va ser només un miratge ja que poc a poc es van anar diluint les ganes, la tensió, la concentració, l’anticipació, la pressió, i es van oblidar totes les ordres que el tècnic els havia indicat durant tota la setmana, llençant per la borda tot el treball de gestió d’informes.

Duem només quatre jornades i no passa res de moment, però tres derrotes i una sola victòria no és ni molt menys el que s’espera d’una de les millors plantilles que s’ha assolit formar després de sis anys de dur treball, així que cal posar-se la piles i començar a guanyar partits.

Aquesta setmana jo els demanaria als nostres que entrenin al màxim, que s’esforcin, i que no solament escoltin les indicacions dels tècnics, sinó que també les compleixin, si és així segur que el pròxim dissabte el Port de Pollença ho passarà molt malament per a derrotar-nos, encara que si es juga com ahir la derrota està cantada.

DERROTA AMB POLÈMICA A BUNYOLA

(Jornada 3 del 16.09.07 / S.D.Juv.Bunyola 2 - U.E.Lloret 1)

Fa mal perdre un partit en el minut 92, i si a més ve precedit d’una jugada en la qual un jugador local havia agredit a un dels nostres, que el linier veu clarament, que aixeca el banderí però que al no fer-li cas l’àrbitre, aquest desisteix i baixa la bandera, perdonant l’expulsió, que en la jugada posterior a l’agressió ens rematen una falta estant almenys tres jugadors en clar fora de joc, i per a súmmum ens expulsen al nostre capità Miquel Coll per agressió, quan ell ni tan sol estava prop de la jugada, en la qual si és cert que Juan Ramos empeny a un contrari, i aquest fent tot el teatre del món fingeix una agressió inexistent, és per a estar cabrejat. I a tot això li podem afegir que uns quants afeccionats del Bunyola envaeixen el camp intentant tenir alguna cosa més que paraules amb alguns dels nostres jugadors, i que quan el nostre delegat insta al col·legiat al finalitzar el partit al fet que en l’acta faci constar la invasió de camp, aquest es nega a redactar-ho, rehusand el nostre delegat a signar dita acta.

El partit en la seva primera meitat va ser totalment dels locals, ja que van disposar de les millors ocasions, sobretot en els últims cinc minuts en les quals es van comptabilitzar almenys tres jugades molt clares de gol, que unes vegades per l’encert d’un esplèndid Juanmi, i unes altres per la fortuna no es van materialitzar.

Al descans es va arribar amb un meritori empat a zero, ja que enfront teníem a un equip que a bon segur estarà en la part alta de la taula, que s’ha reforçat amb alguns jugadors de nivell, i que fins i tot han jugat en la tercera divisió balear.

Fins i tot ens avancem en el marcador quan el nostre golejador Miki, assoleix baixar un baló dintre de l’àrea es desfà del seu marcador i marca un gol que va aixecar dels seus seients a la nodrida afició blanquiblau.

Però l’alegria ens va durar poc ja que als pocs minuts en una jugada a baló parat els locals assoleixen l’empat a un, que per a ser sincers feia justícia.

A partir de l’empat els nostres van desenvolupar el seu millor joc podent-se fins i tot avançar de nou en el marcador, encara que la fortuna que vam tenir en la primera meitat ens va faltar a la segona.

Hem perdut un partit dins un camp on segur que molt pocs es duran es punts, amb polèmica i en el minut 92, així que no hi ha perquè estar preocupats. Tard o d’hora estarem en la zona noble de la classificació, ja que tenim equip per a això i més.

Tranquils que això no ha fet més que començar i ara només cap pensar en el partit del pròxim diumenge, contra un sempre perillós U.D.Arenal.

AMB VINT MINUTS VA SER SUFICIENT

(Jornada 2 del 09.09.07 / U.D.Barracar 0 - U.E.Lloret 3)

La U.E.Lloret es presentava en el Poliesportiu de Sa Torre, davant d’un recién descendit de primera regional U.D.Barracar, amb una calor sofocant i a una hora una mica inusual per als nostres. Així que van decidir que el partit havien de finiquitarlo ràpid, i vagi si ho van fer.

No havien transcorregut els quatre minuts de partit, quan en una assistència perfecta del nostre Capi Miquel Coll cap a Miki, aquest encara cap a la porteria i com en ell és habitual li trenca la cintura al porter marcant a plaer, pujant al marcador un esperanzador 0-1.

Els nostres lluny de conformar-se amb el resultat, imprimien en totes les seves accions una verticalidad i velocitat poc usual per a aquestes altures de campionat, posant en seriosos contra-temps als locals en qualsevol jugada, veient-se desbordats per totes parts, enfront del vendaval que tenien enfront.

En el minut 10 de partit el baló li arriba a un Mario molt treballador just en la línia del centre del camp, i al veure al porter avançat li llança un fortísim tret que entra com un Obús a la porteria establint el 0-2, amb un gol senzillament espectacular.

La pressió dels nostres jugadors era tan gran que tenien completament tancats als locals, que no podien o no sabien com sortir amb el baló controlat. El nostre centre del camp treballava a un ritme frenètic i llançava continus atacs per qualsevol de les nostres bandes, on Mario o Bernabé tornaven bojos als seus respectius laterals. La nostra defensa no deixava apropar-se a ningú pels voltants d’un Juanmi que semblava un mer espectador.

Transcorria el minut 16 de partit i en una gran jugada de classe i poderío, el nostre gran davanter centre Miki, recull un baló a escassos metres de la frontal de l’àrea i dribla no a un, ni a dos, sinó a tres defenses i en la sortida del porter ho bat amb la facilitat que ens té acostumats, marcant un gol de "crack", a més de col·locar el 0-3 que al final seria ja definitiu.

A partir d’aquest moment el partit pren un ritme molt inferior al que es duia fins a aquest moment, a causa de la intensa calor i al marcador tan favorable i excepte algunes jugades en la segona meitat en les quals haguéssim pogut augmentar la diferència, ja no va haver-hi res destacable, excepte el debut en aquesta temporada i després d’un any inactiu per lesió, del nostre brau defensa Toni Vanrell (Bufi), al que des d’aquí li donem la nostra més sincera enhorabona per la seva recuperació.

No hem de confiar-nos per aquest resultat, i aquesta setmana cal treballar a fons per a anar a Bunyola, amb els deures fets i amb les piles carregades per a intentar guanyar un partit que a priori no es presenta fàcil.

Enhorabona a tots i Força U.E.Lloret

AMB LA MEL EN ELS MORROS

(Jornada 38 del 17.06.07 / U.E.Lloret 1 – C.D.Binissalem 1)

Quan l’àrbitre va indicar el final del partit se’m va quedar com a gairebé tots un gust dolent de boca, i vaig intentar per tots els mitjans que els nostres se n’anessin del camp amb el cap ben alt, encara que amb alguns no ho aconseguís, inclòs jo mateix. Però a mesura que anaven passant els minuts vaig començar a reflexionar de com havia estat d’impressionant el plantar cara davant d’un equip amb un potencial econòmic molt superior al nostre, i fins i tot amb alguns jugadors del primer equip de tercera divisió, cosa que encara que pot ser que sigui legal crec que no és ètic, però aquest és un altre tema que de moment prefereixo aparcar.

Els nostres van sortir al camp amb la lliçó ben apresa, amb un plantejament tàctic que no deixava fissures, amb una pressió que asfixiava al rival, sense deixar pensar als seus homes més creatius, i mossegant l’herba a totes les seves accions.

Va haver molt poques ocasions de gol, encara que no per això el partit va ser menys vistós, ja que per a mi i per a molts dels presents va ser dels més vibrants i macos que he vist aquesta temporada. Els dos equips es respectaven molt i no anaven a l’atac de forma alocada, encara que es van veure jugades d’un mèrit enorme.

En acabar els primers quaranta-cinc minuts ens en vam anar als vestidors amb empat a zero al marcador, però sabent que havíem aguantat a un gran equip, i que si ens volien guanyar haurien de lluitar i córrer molt per a assolir-ho.

En la represa les coses van començar pràcticament igual que a la primera meitat, però a mesura que passaven els minuts i sabent que l’empat no ens valia de res, el mister decideix anar a l’atac i realitzar alguns ajustos tàctics els quals donen el seu fruit en el minut 63 de partit, quan li arriba la pilota dins de l ’àrea a Pere Joan i al rematar l’esfèric dóna al travesser però el rebot ens afavoreix i Pere J. empeny la pilota al fons de la xarxa, provocant el deliri de la nostra nombrosa afició que veu com ens avancem al marcador.

A partir d’aquest moment els visitants decideixen avançar les seves línies i deixen més espais en la nostra zona de tres quarts, provocant algunes accions de perill que no s’arriben a materialitzar, encara que si bé és cert que no van ser excessivament clares de gol. Ells encara que ho intenten veuen que no poden i comencen a arribar les presses i els nervis, però els nostres controlaven el partit sense sobresalts i sense massa perill per a la nostra porteria.

Però com ja ens va passar en el partit d’anada i quan el cronòmetre marcava el minut 85, i en l’únic error de la nostra defensa, un atacant aconsegueix trencar la nostra línia pel centre i a l’encarar al nostre porter ho bat en la seva sortida, establint el que ja seria definitiu 1-1 al marcador. Amb només cinc minuts i encara que ja sense forces però amb molt cor, s’intenta però al final no va poder ser.

Aquest últim partit no té, ni ha de ser cap taca a una temporada que ha estat de somni, i a la qual em falten adjectius per poder qualificar-la, en la que la gran família de la U.E.Lloret ha estat més unida que mai, on l’afició, els jugadors, el cos tècnic i la directiva han format una pinya, que jo des d’aquesta pàgina pregaria estigués unida per molts anys, ja que de seguir així segur que algun dia en lloc de quedar amb la mel en els morros, ens menjarem el pot sencer.

Gràcies a tots per aquesta enorme temporada i fins aviat.

POC PREMI PER A UN EQUIP QUE VA LLUITAR FINS AL FINAL

( Jornada 37 del 09.06.07 / C.E.Campanet 0 – U.E.Lloret 0 )

Han hagut de passar 37 jornades per veure un partit en el qual el resultat final sigui d’empat a zero gols, i crec que el d’aquest dissabte si hagués durat noranta minuts més el marcador no s’hagués mogut. Els dos equips van posar ganes i molt esforç, en un partit amb molt poques ocasions de gol, on les defenses es van imposar amb claredat als atacants.

En la primera meitat els nostres van sortir una mica desconcentrats i mancats d’idees, i encara que volien no podien amb l’entramat defensiu que havia disposat un molt disciplinat Campanet, el qual va renunciar a l’atac i només ens va inquietar amb algun tímid contra-atac sense massa perill. Es perdien moltes pilotes a la zona de creació i les bandes no s’oferien com en ocasions anteriors, transcorrent així la primera meitat sense cap ocasió clara de gol per cap dels dos conjunts.

Cal destacar que gairebé a punt de finalitzar els primers 45 minuts i en una jugada fortuïta es va lesionar el nostre extrem esquerre Alex, sense que tinguem notícies de moment sobre l’abast de la seva lesió, desitjant-li des d’aquí que hagi estat tan sols un ensurt.

El mister Toni Florit en la represa va moure la banqueta, i els canvis i la xerrada del descans van començar a canviar alguna cosa, ja que es van veure jugades amb molt més criteri i la pilota es movia amb més fluïdesa que a la primera meitat, encara que moltes de les jugades d’atac les quals intentaven buscar al nostre davanter centre Miki, es perdien davant l’altura i contundència de la parella de centrals que per al meu va estar perfecta durant tot el partit, encara que nosaltres els facilitarem la labor amb les pilotes aeris, devent jugar més a ras de terra, però a vegades les coses són molt fàcils de dir, però difícils d’executar.

Va haver també canvis tàctics per veure si es podia millorar, col·locant al Soci de lateral dret i avançant en la seva posició a un molt batallador Gerard. Bernabé va sortir per banda esquerra i va fer algunes jugades de mèrit però sense cap fruit, a Amador el va incrustar per banda dreta i va tenir una jugada impressionant en la que se’n va anar per la seva banda com una exhalació, i al centrar a l’àrea vam tenir una ocasió clara però sense resultat, Tito manejava el centre del camp amb criteri i va efectuar algunes assistències perfectes però sense sort, fins i tot en els deu últims minuts va fer avançar la posició del nostre gran central Miquel Coll, quedant tan sols amb una defensa de tres en una clara aposta per la victòria, fruit d’aquests canvis tàctics va arribar la millor ocasió del partit quan en una jugada assisteixen a Miki i aquest llança un fortíssim tret que s’estrella al travesser, era el minut 87 de partit i hagués suposat una victòria que sobretot en la segona meitat es va buscar però que no va arribar.

Ara només ens queda un partit en el qual ens ho jugarem tot a una carta, a casa i contra un potent però no imbatible Binissalem, en el que segurament serà el partit més important d’una temporada de somni que acomiadarem com es mereix, amb una gran victòria, amb un equip que sortirà a per totes i amb una afició que segur omplirà el camp per donar el suport que es mereix a aquest equip que tan bons moments ens ha donat i que ens queda per donar.

Així que jo no m’ho a perdria per res, i tu?

Alineació: Guillem, Gerard, Biel, Carles, Miquel Coll, Xisco, Toni Coll, Pere Joan, Miki, Sabina, Alex.

Suplents: Tito, Martí, Soci, Bernabé, Amador.

Targetes grogues: Gerard i Tito.

GRÀCIES AFICIÓ, GRÀCIES EQUIP

Jornada 36 del 03.06.07 / U.E.Lloret 1 – Sp.Sant Marçal 0

Diuen que somiar costa molt poc, i la veritat és que en aquesta temporada que dóna els seus últims sospirs ha estat de somni, ara ja passi el que passi recordarem la lliga del 2006-2007 com un fet històric. S’ha aconseguit conjuntar un equip compacte a totes les seves línies, bé posicionat, amb un cos tècnic que sap treure el màxim rendiment al conjunt, i amb una afició que està bolcada amb els seus i que és l’enveja de la regional.

Un equip recent ascendit de categoria i que doni un rendiment com el que ha donat, amb partits senzillament espectaculars no és gens normal, amb alts i baixos això si, però com en tots els equips, fins i tot professionals.

N’hi ha prou amb veure els números per comprendre la segona volta que està fent ja que dels 17 partits disputats s’han aconseguit 14 victòries, 2 derrotes i 1 empat, amb dues ratxes consecutives de sis victòries seguides, amb 43 punts aconseguits de 51 possibles, 9 partits sense encaixar un sol gol, amb 37 gols a favor i només 12 en contra, i amb aquests números de rècord “tan sol” estem tercers.Amb aquestes dades es veu clarament que hi ha hagut un gran nivell en aquesta segona regional i que l’ascens de categoria està molt car.

Però tornant al partit he de dir que els dos equips van sortir al terreny amb molts de nervis, una mica imprecisos en les seves accions i respectant-se molt, ja que cap dels dos volia descuidar la seva porteria. El domini de la pilota va ser dels locals en la major part del temps, si bé és cert que a excepció d’un gran tret de Pere Joan des de fora de l’àrea, que el porter visitant va aconseguir desviar molt a prop del pal en una gran intervenció, no va haver més ocasions per cap part.

En la segona meitat les coses van començar igual i el joc es desenvolupava en el seu major part a la zona de mitjans, on la U.E.Lloret esperava que els visitants prenguessin la iniciativa per crear espais, però els de Pórtol no estaven per la labor, i no ens inquietaven en absolut. Només va haver uns minuts de desconcert a partir de l’expulsió de Joan Plomer en el minut 73 que per al meu va ser totalment justa, en la que l’equip va perdre la concentració que havia tingut fins ara. Encara que només van ser cinc minuts ja que després amb deu i amb el públic animant amb més ganes després de l’expulsió, es va veure un joc més ràpid i vibrant, i la zona de creació va començar a treure la pilota amb molta més soltesa i criteri.

Fruit d’aquesta intensitat Alex va disposar d’una altra oportunitat en el minut 83, quan Xisco que havia sortit fresc en la segona meitat realitza una assistència perfecta, i el ros de Costitx queda sol davant del porter però llança la pilota per damunt del travesser, sent l’ocasió més clara de la segona meitat.Però quan rondava el minut 85 de partit va arribar la recompensa a l’intens treball que havien realitzat els nostres, ja que en un llançament de córner tret magistralment per Sabina, ho recull Carles dins de l’àrea petita i bat al porter de xut creuat, establint el que seria definitiu 1-0 al marcador, i aixecant dels seus seients a una grada plena de seguidors que van esclatar amb la consecució del tant, i no van parar d’animar fins que l’àrbitre va donar per finalitzat el partit, aconseguint tres punts que saben a glòria.

Així que gràcies afició, gràcies a l’equip i recordar que ara només ens falten dos finals.

EL MILLOR SENS DUBTE, ELS TRES PUNTS

Jornada 35 del 27.05.07 / C.D.Sa Coma 1 – U.E.Lloret 2

Com ens ha ocorregut al llarg d’aquesta temporada, lo nostre no és jugar contra equips de la part baixa ja que el nostre nivell de joc baixa a nivells alarmants. Jo ja no se si és falta de concentració, falta de motivació, o que sortir al camp creient que pel simple fet d’anar per damunt en la classificació ja tenim guanyat el partit. L’únic que em reconforta és que ens hem portat els tres punts a casa i que els tres pròxims partits, seran tres finals en les quals crec que no farà falta motivar als jugadors ja que sabem que si no els juguem al cent per cent, no aconseguirem derrotar-los.

El partit d’ahir va ser tremendament avorrit per als que vam estar a Sa Coma, amb un joc sense idees, sense intensitat, sense pressió, i en moltes fases del partit sense cap col·locació. El centre del camp no va ser el de les grans ocasions on normalment asfixiem al rival amb la pressió, i sortim en ràpids contra-atacs sinó tot al contrari, sent dominats pels locals en molts moments, arribant fins i tot a demanar l’hora en els últims moments del partit.

Nosaltres vam disposar d’almenys cinc ocasions clares de gol, però els davanters també es van contagiar del joc dolent de l’equip i no van tenir la seva tarda, fins i tot el nostre bon porter Carlos que al fi va poder jugar un partit complet, va tenir un error monumental al creure que l’àrbitre havia assenyalat servei de porteria i a l’anar a col·locar la pilota en el vèrtex de l’àrea petita per a treure, un contrari molt atent li roba la cartera i marca un gol absurd, però vàlid i que va posar molt nerviosos als nostres ja que significava l’1-2, encara que també és cert que a part d’aquest error va estar molt segur a la porteria, realitzant una bona labor.

Crec que lo millor que podem fer ara és oblidar-nos d’aquest partit, i pensar en el pròxim rival (Sp.Sant Marçal), un equip que no ens posarà les coses gens fàcils i al que li haurem de jugar molt concentrats, sense deixar-li espais ni deixar-lo pensar ja que si no ho fem ho passarem molt malament.

Aquí tindrem el suport de la nostra gran afició i segur que omplirem les grades del Municipal de Sineu, en un partit que pot marcar el futur del nostre equip en una temporada que està sent formidable, i a la qual només li falta la guinda final aconseguint algo pel que estem lluitant tota la temporada, realitzant una de les millors campanyes de la història.

Portem cinc victòries consecutives i estem realitzant un final de temporada espectacular, ara només ens falten tres, així que ara que ho tenim tan a prop no podem deixar-lo escapar.

Força U.E.Lloret

Alineació: Carlos, Gerard, Biel, Miquel Coll, Plomer, Xisco (Carles min.72), Bernabé (Socio min.78), Pere Joan, Miki, Tito (Lito min.90), Alex (Amador min.63).

Gols: (0-1) Pere Joan - min.27, (0-2) Miki – min.46, (1-2) Sa Coma – min.66.

This album is powered by BubbleShare - Add to my blog

AQUEST EQUIP FA OLOR A PRIMERA

( Jornada 34 del 20.05.07 / U.E.Lloret 5 - C.E.Artà 1 )

Era el nostre primer partit com local lluny del “Comunale”, i la veritat és que no es va poder donar millor ja que fins i tot amb
moltíssimes baixes a la plantilla, es va guanyar amb autoritat. L’equip es va presentar amb una defensa inedita ja que mai havien jugat junts els quatre, sent la parella de centrals Carles i Plomer, i els laterals Joan Pau i Alex, resolent a la perfecció qualsevol intent d’aproximació a la nostra porteria defensada per Guillem. La línia de mitjans va estar formada per Xisco, Sabina, Pere Joan, Bernabé i Toni Coll, i en punta un Miki esplèndid que va tornar a anotar un Hat-Trick, i “només” porta 37 gols aquesta temporada, (sense comentaris).

Va haver dues parts ben diferenciades ja que a la primera els nostres van sortir una mica paralitzats i mancats d’idees, sense oferir-nos la verticalitat d’altres ocasions, l’alegria i frescor d’altres partits, o la movibilidad per banda a la qual ens tenen acostumats. Però la segona meitat i amb el vent a favor va ser totalment diferent esborrant del mapa a l’adversari, la pilota va començar a moure’s amb molta més rapidesa i les assistències eren contínues, desarborant en cada ocasió la defensa visitant.

Van ser cinc gols, però van poder ser més ja que va haver unes quantes ocasions molt clares, a més d’un penal fallat per un Xisco Mulet que malgrat no estar fisicamente al cent per cent, ens va donar un autentic recital d’assistències, recuperant infinitat de pilotes, sent un autèntic baluard en l’eix de l’equip.

Vull destacar també a la nostra afició que no atura d’animar a l’equip, demostrant que tant és on juguin els nostres, o quin partit donen per la tele, ja que allà estan ells per aportar el seu granet de sorra en aquesta gran família.

Ara i degut a les derrotes del Sp.Campos i el Sant Marçal, hem donat un pas de gegant cap a l’anhelat ascens, però no podem baixar els braços ni confiar-nos, ja que tot el que hem guanyat en aquestes 34 jornades es pot perdre en les últimes 4 restants. Diumenge visitem el camp del cuer Sa Coma, i si algú pensa que el partit ho anem a guanyar sense baixar-nos del cotxe, va molt malament. Tenim moltes experiències dolentes amb equips de la part baixa, pel que espero que ens hagi servit de lliçó, i el diumenge juguem corrent, suant la samarreta, concentrats i fent el que sabem, que és com es guanyen els partits. I no em tinc cap dubte que així serà.

Força U.E.Lloret

Alineació: Guillem (min.85 Carlos), Joan Pau, Alex, Carles, Plomer, Xisco, Bernabé, Pere Joan (min.62 Amador), Miki (min.87 Martí), Sabina (min 66. Lito), Toni Coll (min58.Gerard).

Suplents: Lito, Carlos, Gerard, Amador, Martí.

Gols: ( 1-0 min.20 Miki ), (1-1 min 32 C.E.Artà), ( 2-1 min.34 Miki ), ( 3-1 min.60 Pere Joan ;p ), ( 4-1 min.67 Carles ), ( 5-1 min.85 Miki )

COMIAT DEL “COMUNALE” AMB VITÒRIA I A LO GRAN

Jornada 33 del 13.05.07 / U.E.Lloret 5 – U.D.Arenal 1

Ni Steven Spielberg hauria pogut redactar un guió millor per a aquest partit, i és que ahir els esdeveniments es van desenvolupar de la millor forma. El vell“Comunale” va tenir el millor comiat possible, i a més l’únic.

Ahir la família de la U.E.Lloret va demostrar perquè està lluitant per l’ascens, ja que quan tots formen una pinya i remen cap a un mateix lloc, el resultat no pot ser un altre que l’èxit. Actualment l’afició, els jugadors, el cos tècnic, la directiva, i els col·laboradors estan més units que mai i això es nota després al camp.

El partit va ser realment sublim i no vull destacar cap jugador en particular, ja que ahir es va veure un equip que sap en tot
moment el que té i el que no ha de fer. Totes les línies van brillar amb llum pròpia, regalant-nos un dels millors partits de la temporada amb una verticalitat i anticipació senzillament espectaculars.

No ens oblidem que davant teníem a un dels millors equips d’aquesta categoria, i que per a jo, després del Llosetense és dels que millor futbol pràctica, sent molt perillosos en qualsevol acció i sense donar mai el partit per perdut, ja que fins i tot amb el 4-0 al marcador no van abaixar els braços en cap moment, donant la cara sempre, per la qual cosa els vull donar la meva enhorabona.

Encara que ahir crec que cap equip hagués pogut amb nosaltres ja que amb l’impressionant despliege de l’afició, i amb la mentalització que van sortir els nostres era impossible que el partit ho poguéssim perdre.

Abans de començar el partit l’equip va tenir un gran detall amb el nostre aficionat i fan número 1, que no és un altre que
l’entranyable Kevin, el qual va rebre de mans del seu idolo Miki, un escut emmarcat del club, una pilota i una samarreta que havien estat signats prèviament per tots els jugadors de la plantilla, rendint-li així un emotiu i càlid homenatge.

A partir d’ara tots els entrenaments i partits pendents es disputaran en el Municipal de Sineu, ja que van ha començar les
obres per a la col·locació de la gespa artificial, i jo des d’aquí demanaria a l’afició que ens recolzés igual o més que en el
Comunale, ja que sense el vostre alè no serà possible aconseguir un fet històric, com el que tenim a l’abast de les mans.

Així que fins a diumenge que ve en el Municipal de Sineu i
Força Lloret.

Gols: (1-0 min.22; Miki), (2-0 min.40; Pere Joan), (3-0 min.58; Miki), (4-0 min.63; Sabina), (4-1 min.70; UD.Arenal), (5-1 min.85; Sabina).

Alineació: Guillem, Gerard, Biel, Miquel, Plomer (Joan Pau min.86), Xisco (Sabina min.56), Bernabé, Pere Joan (Carles min.75), Miki, Tito, Alex (Toni Coll min.48).

Suplents: Carlos Martorell, Carles Ramis, Sabina, Toni Coll, Joan Pau.

GOLEJADA D'ESCÀNDOL EN EL MUNICIPAL DE “SA COMUNA”

Jornada 32 del 06.05.07 – U.E.Lloret 6 – U.D.Rotlet Molinar 1

El partit se’ns va posar de cara molt aviat, ja que en el primer minut de partit una gran assistència de Toni Coll a Miki, aquest aconsegueix anar-se’n del seu marcador i encarar al porter al qual aconsegueix batre i encarrilar amb l’1-0 la que al final seria la més gran golejada de la temporada.
En el minut 26 de partit un molt inspirat Toni Coll realitza una assistència perfecta a Bernabé el qual arriba fins a la línia de córner i sense angle marca un gran gol, establint el 2-0 al marcador.
Més tard en el minut 43 va arribar un dels gols més bonics del partit, en el que des de la nostra línia defensiva li arriba la pilota a Tito, aquest li passa la pilota a Joan Pau, perquè cedeixi a Toni Coll, el qual entra per banda dreta i realitzi un centre perfecte a Miki ja en la frontal de l’àrea, aquest assisteix a Miquel Coll perquè marqui el 3-0, i un gol esplèndid.
Amb aquest resultat va finalitzar una primera meitat en la qual els visitants no van arribar a la nostra porta en cap ocasió, sent totalment nuls en atac.
En la represa del partit (min.50) i perquè no quedés cap dubte de qui era el millor sobre el camp, de nou Miki rep una pilota a passi de Biel Alomar, que amb la seva habitual classe i fent coses difícils que semblen fàcils, es desfà del seu marcador i de xut creuat posa el 4-0 al marcador.
Més tard en l’única ocasió clara que van disposar els del Molinar escurcen distàncies i aconsegueixen el 4-1.
Rondava el min. 79 quan en una jugada espectacular de Miki en la que es desfà de dos contraris, i en la sortida del porter el bat de xut creuat (5-1)
Encara que el toc final del partit ho va posar el nostre porter Guillem en el min.90 al pujar a executar una falta en la frontal de l’àrea, aquest de tir fort i ras marca el definitiu (6-1), quan el porter visitant no aconsegueix blocar la pilota que li passa entre les cames, aixecant dels seus seients al públic del Comunale.
Gaudim d’aquest moment i d’aquest partit però sense perdre la concentració que anem a necessitar diumenge que ve enfront d’un difícil però no invencible Arenal. Tots sabem que és la fira de la nostra localitat i per aquest motiu es va canviar el partit en la primera volta, així que entre tots hem d’unir forces perquè el nostre camp sigui inexpugnable, i al final aconseguir una gesta que passés a la història.
Així doncs jo des d’aquesta humil pàgina demanaria a tota l’afició que diumenge que ve es mobilitzi per a un importantíssim partit que pot marcar un abans i un després d’un equip petit, però molt gran a la vegada.
Força U.E.Lloret

GRAN VICTÒRIA A C'AN CAIMARI CONTRA UN RIVAL DIRECTE

( Jornada 31 del 28.04.07 / U.D.Collerense 0 – U.E.Lloret 1 )

Com ja estava previst no va ser un partit fàcil el disputat aquest dissabte en el Municipal del Coll, ja que ens enfrontàvem a un rival que abans de començar el partit estava empatat a punts amb els nostres, i lluitant per fer-se un forat en els llocs de privilegi que donen accés a l’anhelada primera regional.
Però la U.E.Lloret va sortir a pel partit des del primer minut de joc, sabent el que es jugava en l’embat, amb una concentració i intensitat que feia presagiar un partit d’alta tensió, com així va ser.
El mister va disposar als seus jugadors sobre el terreny de joc amb un 4-1-4-1, amb una defensa molt atempta, les línies molt juntes i un contraatac letal, ja que qualsevol robo de pilota al centre del camp, passava per les botes de Tito o de Pere Joan els quals van fer verdaderes diableries amb les seves assistències als extrems Gerard i Alex que van ser una autentica malson amb les seves contínues internades per la banda, no sense oblidar-nos d’un incisiu Miki al qual no el podien subjectar ni amb claus. Toni Coll en aquesta ocasió va fer el treball brut i es va prodigar poc amb atac, però al centre del camp va fer una labor defensiva digna d’elogiar.
Els dos centrals en aquesta ocasió van ser Miquel Coll i Plomer que van ser un autentic mur, estant ben acompanyats per les bandes pels laterals Biel i és Socio.
La porteria en aquesta ocasió va estar defensada pel debutant Carlos Martorell que va estar perfecte a la porteria durant el temps que va estar al camp, però no va tenir sort ja que en el minut 55 de partit el jugador número 7 local encara a porta i en la disputa de la pilota va lesionar al nostre porter que va haver de ser substituït per Guillem, provocant l’expulsió per doble groga del jugador del Collerense.
En el moment d’efectuar aquesta crònica les notícies sobre l’abast de la lesió de Carlos, són de esquince del genoll que ja tenia operad, desitjant-li com no una molt ràpida recuperació.
El gol de la victòria va venir en el minut set, en un robatori de pilota de Miki al centre del camp, el qual els fa un barret als seus dos marcadors, aquest veu el desmarcatge perfecte de Gerard i li passa la pilota, el qual aprofundeix la jugada per banda esquerra, i li torna la pilota de nou a Miki perquè d’un fort tret, marqui el que seria definitiu 0-1.
Durant la primera part els locals no van disposar de cap ocasió de gol, i els nostres no renunciaven a ampliar l’avantatge al marcador, amb continus contra-atacs que eren molt perillosos, encara que sense sort en els metres finals.
En la segona meitat els Palmesans van empènyer molt més que a l’inici, però unes vegades la fortuna i una altra en una ocasió molt clara en la qual Guillem va realitzar una gran parada varem aconseguir deixar la nostra porteria a zero, i portar-nos cap a casa uns tres punts importantíssims.
Ara tenim tres partits seguits en el nostre camp, i el que és més de les set finals que queden per a la conclusió del campionat, disputarem cinc en el nostre camp. Així que si aconseguim ser forts en el Comunale i no dejam escapar cap punt, tenim mig ascens a la butxaca.
No vull concloure aquesta crònica sense anunciar que al llarg de la setmana que ve publicaré un article relatant com poden ser d’impresentables alguns directius, que prefereixen fer una misèria de caixa cobrant entrades les quals no ens deurien d’haver cobrat, i desautoritzant la paraula del seu delegat en lloc de quedar com senyors.Però això serà la setmana que ve, ja que ara prefereixo gaudir de la gran victòria aconseguida.

DERROTA CONTRA EL LÍDER AMB LA CARA BEN ALTA

Jornada 29 del 15.04.07 / C.D.Llosetense 3 – U.E.Lloret 0

Tots sabíem que era molt difícil treure algun punt a l’inexpugnable camp del líder, i després de lo vist
entenem a la perfecció perquè cap equip ha aconseguit res del Municipal de Lloseta.
L’inici no va ser precisament esperançador ja que en el minut 6 de partit, en un llançament que no tenia
massa perill des de fora de l’àrea, el nostre porter Guillem no aconsegueix blocar la pilota i le deixa en
safata perquè un adversari remati a plaer, establint el 1-0 al marcador.
Era massa avantatge per a un equip que ho ha guanyat tot en el seu camp, encara que durant tota la primera
meitat no va tornar a acostar-se per la nostra àrea, però també és cert que nosaltres tampoc ens varem apropar per la seva.
Va ser una primera part que semblava com si els dos conjunts es tinguessin molt de respecte, i en el que qualsevol
intent de jugada directa s’estavellava en unes defenses perfectament plantades en l’excel·lent terreny de joc.
Escoltant els comentaris dels seguidors locals es podia entreveure que no estaven d’acord amb el seu joc, i vaig
poder escoltar en més d’una ocasió que era la pitjor primera meitat del Llosetense en el que va de lliga. Però és que la
U.E.Lloret no li va donar cap facilitat al rival, anticipant-se en qualsevol acció, amb una concentració digna de menció,
i amb un plantejament tàctic fregant la perfecció.
Però l’inici de la segona meitat va ser un calc de la primera, i en els primers minuts ens van sorprendre de nou en una
gran jugada per la banda dreta, en la que el nostre porter no hi va poder fer res perquè ens marquessin el 2-0.
A partir d’aquí es pot dir que es va acabar el partit per als nostres ja que el mister va manar avançar línies, en un intent
d’escurçar distàncies però la gran defensa del quadre local era realment inexpugnable, i s’entén a la perfecció perquè és
l’equip més golejador i menys golejat.
Si a tot això afegim un prodigi que juga amb el 7 a l’esquena i juga d’extrem dret, que ens va fer autèntic estrall
per aquesta banda, s’entén perquè van líders destacats i encara que matemàticament no estiguin a primera, està clar que
l’any que ve estaran jugant en la categoria superior sens cap dubte, i a més amb tot mereixement.
En una contra dels locals, en la que també van entrar per banda dreta ens van marcar el que seria definitiu 3-0, amb el
qual conclouria el partit, i que podrien haver estat més si els locals haguessin estat més afortunats.
Nosaltres ara hem d’aixecar el cap ja que entrava en els càlculs perdre en aquest camp, i tenir la moral bé alta davant la
visita del Sta.María, al qual hem de guanyar si volem estar dalt.
No vull tancar aquesta crònica sense donar les gràcies a una afició totalment lliurada al seu equip, i que a pesar del temps tan
dolent va acudir a Lloseta animant en tot moment sent realment espectacular el seu comportament malgrat anar perdent,
donant un lliçó de saber estar, ja que no és fàcil saber perdre, però davant un rival d ’aquest calibre només hem de
treure’ns el barret i dir:
enhorabona Llosetense!!

VICTÒRIA A “SA COMUNA” I NOU ESTATUS A LA CLASSIFICACIÓ

Jornada 28 del 01.04.07
U.E.Lloret 2 - C.E.Llucmajor 1

La U.E.Lloret poc a poc i d’una forma molt regular s’ha situat en els llocs privilegiats de la classificació, sincerament dóna gust veure que en la jornada 28 ens hem situat quarts i a tan sol dos punts del tercer (Arenal) i a quatre del segon (Soledad).
La classificació a excepció del líder Llosetense es troba en un mocador ja que del segon al vuitè classificat només hi ha una diferència de vuit punts, i el que està clar és que qualsevol ensopegada et fa retrocedir, com els a succeït en aquesta jornada a l’Arenal, Sp.Sant Marçal, Binissalem, Collerense i Sp.de Campos.
Ara quan només resten onze jornades per a la conclusió de la competició és quan els equips que estan bé, sicológicament, físicament, i tácticament escalaran les posicions necessàries per a poder veure el seu somni complert al finalitzar la temporada.
I el que jo veig en els nostres és que la moral la tenen pels núvols, i si les lesions i sancions ens respecten podem aspirar a estar molt dalt. M’ha bastat amb veure el partit d’avui, en el qual sense tenir tots els efectius en condicions, amb nombroses baixes i dels cinc suplents, hi havia dos de tocats i un altre que només entrena quatre vegades al mes per motius laborals. Així i tot no he vist perillar el partit en cap moment ja que sense realitzar un dels nostres millors partits, hem estat molt superiors a un Llucmajor que només ens ha inquietat en un parell de jugades a pilota parada, i del que m’esperava alguna cosa més.
El partit en els seus primers vint-i-cinc minuts si s’hagués desenvolupat per les pautes normals havia d’haver quedat sentenciat, ja que les ocasions eren gairebé contínues amb un Alex molt inspirat i un Amador que va acabar amb les piles dels dos centrals.
Fruit d’aquest treball bé assistit pels migcampistes, va arribar als sis minuts de l’inici, en una gran assistència d’Amador Panzer Urzaiz cap a Alex, i aquest a l’entrar en l’àrea rival és derrocat pel porter. L’àrbitre assenyala el punt de penal i li mostra la groga.
La pena màxima és llançada per Miquel Coll que marca, però el trencilla del partit fa repetir el llançament per invasió en l’àrea d’un jugador. Al tornar a llançar el porter endevina la trajectòria i buida el baló.
Durant tota la primera meitat els nostres tenien embotellats als visitants, però la mala fortuna d’Alex en una ocasió, una altra d’Amador i dues més d’un sempre esplèndid Sabina, va ser la culpable de que no ens anéssim al descans amb el partit ja sentenciat.
En la represa les coses seguien igual, fins que en el minut 56 el Mister decideix donar entrada a Miki, per un Alex que havia treballat molt i estava pagant el desgast físic realitzat.
Al nostre davanter centre li va bastar amb tocar dues vegades el baló per a demostrar l’autèntic luxe que és poder contar amb ell, ja que només als sis minuts d’entrar en el terreny de joc ( min.62 ) li trenca materialment la cintura al seu marcador i de fort tret li doblega les mans al porter establint el 1-0 en el marcador, amb un gol d’autentic crack.
Més tard en el min.71 en una jugada fortuita el nostre porter es menja el baló i assoleixen empatar-nos a un el partit.
Però l’alegria visitant va ser molt curta ja que dos minuts més tarda (min.73), quan Pere Joan anava a rematar un baló aeri, el central del Llucmajor marca de cap en pròpia porta, fent justícia amb el 2-1 definitiu.
Ara no juguem fins a dintre de quinze dies, la qual cosa ens servirà per a poder recuperar als lesionats per a un importantísim partit amb el líder Llosetense, i adverteixo que amb tot l’equip anem a donar molta guerra.

L’única nota negativa del partit ha estat la lesió del nostre capità Pere Beltran. Al tancament d’aquesta crònica no coneixem l’abast de la lesió pel que esperem sigui el més lleu possible.

LA U.E.LLORET PRESENTA LA SEVA CANDIDATURA A L'ASCENS

Jornada 27
del 25.03.07
C.D.Soledad 0
U.E.Lloret 1

Sense fer massa soroll, pas a pas, guanyant a camps on és molt difícil treure alguna cosa positiva, el nostre equip a donat un cop de mà a Son Malferit.
El d’aquesta temporada ja no és un somni i a passat a ser una realitat, ja que després de la victòria enfront d’un sempre difícil C.D.Soledad, la U.E.Lloret ha donat un pas al capdavant en la lluita per l’ascens a la primera regional, i ara després de 27 jornades disputades és el moment d’anar a per totes i dir: aquí estic.
Des que s’ha començat la segona volta l’equip no sap el que és perdre, i el que és molt més difícil ni un sol gol encaixat en els últims cinc partits. Si no són nombres de record que baixi Déu i ho vegi.
Ara mateix estem a cinc punts del segon classificat ( Arenal ) i a quatre del tercer ( Soledad ), i sincerament després de guanyar a camps tan complicats com el Sant Marçal, Campos o Soledad, avançant en la classificació a equips que semblaven inaccessibles com el Sp.de Campos o el Collerense, perquè no ens podem posar objectius més ambiciosos, i aspirar a alguna cosa més en aquesta impressionant temporada?
El partit ha estat un desplegui tàctic en el qual els dos equips sobretot en la primera meitat, s’han prodigad poc amb atac i les ocasions han brillat per la seva absència, encara que el gol nostre als 20 minuts de joc ha estat per a llevar-se el barret, ja que en una jugada assajada Sabina llança una falta en el lateral de l’àrea cap a Miki perquè aquest sense que el baló toqués el sòl, empalme un fort tret des de la frontal i el baló entri per l’escuadra, en un dels gols mes impressionants d’aquesta temporada.
Durant la primera meitat els locals no van arribar a la nostra porteria en cap ocasió clara de gol, i excepte en alguns balons aeris a pilota parada no van saber trencar el cèrcol que els nostres jugadors van sotmetre a un inoperant Soledad. La defensa va estar brillant en totes les seves accions sortint amb el baló controlat sempre que es podia.
En la línia de mitjans no va estar Xisco per lesió d’última hora, però els que van sortir excepte en alguna jugada aïllada van estar a un grandísim nivell.
En la represa i durant la primera mitja hora de joc va ser un calco de la primera, encara que l’últim cuart d’hora els locals van avançar les seves línies i les seves dues puntes sercaven les diagonales entre els nostres centrals, i es van apropar molt més a la nostra porteria, però sense cap resultat positiu, encara que si bé és cert que van disposar d’una ocasió clara de gol en un baló al travesser, i una altra d’un fort tret que va sortir desviat per molt poc gairebé en la conclusió del partit.
Per la nostra part va haver-hi dues molt clares en els últims minuts, sobretot una de Miki que al creure que el baló havia sortit del terreny de joc no va posar molta obstinació amb la porteria contraría buida, ja que el seu porter havia pujat a rematar un córner.
El partit al final va llançar un esplèndid 0-1 en el marcador, i per a celebrar-ho ens vam anar tots a casa de Marga i Pep ( pares de Miki ), a menjar una saborosa paella en un gran ambient festiu.
Ara ens hem ficat en la pomada per l’ascens, i si no deixem escapar cap punt del Comunale tenim moltes possibilitats d’estar dalt al finalitzar la temporada, així que per a començar el pròxim diumenge hem de guanyar a un sempre complicat Llucmajor.

PERDONEM EN EXCÉS, PERÒ ELS TRES PUNTS QUEDEN A CASA

Jornada 26
Del 18.03.07
U.E.Lloret 1
At.Paguera 0

Des del primer minut de joc els nostres van deixar molt clar que anaven a per el partit, quan Pere Joan va llançar el baló col•locat a l’escuadra i el porter visitant en una gran intervenció assoleix desbaratar la primera ocasió clara de gol.
Semblava que anava a ser cosir i cantar però el cert és que avui no anava a ser fàcil doblegar a un equip que després del vist s’entén que circuli pels llocs de descens, i no és que fora pels merits de l’At.de Paguera sinó més bé per la falta de puntería dels nostres jugadors.
Els visitants tan sol van disposar de mitja ocasió de gol, al llançar fora un baló rematat de cap al llançament d’un corner i les nostres ocasions s’anaven succeint sense obtenir cap recompensa.
Que jo recordi almenys tinc comptabilitzades tres clares de Miki que no va estar fi de cara a porta, però que va pressionar en tot moment a la defensa rival, cansant-se de crear ocasions claríssimes de gol, una de Pere Joan, una altra d’Amador, i una molt clara gairebé al final del partit de Carles, i el gol en el minut 39 de partit quan en una gran assistència de Joan Pau a Sabina, aquest assoleix driblar al porter en la seva sortida i el bat a porta buida, establint el que seria únic i definitiu gol del partit.
Sembla que ha canviat la tònica dels partits i així com al principi de la primera volta, érem un equip molt golejador però al que també ens feien bastants gols, ara en el que duem d’aquesta segona volta no veiem porta amb tanta facilitat, però a l’equip rival li costa sang, suor i lagrimas marcar-nos un gol.
Cap remarcar que en aquests últims quatre partits no s’ha encaixat ni un sol gol, i això deixa molt clar el gran treball que realitzem defensivament, començant per l’home més avançat i acabant per una defensa que esta molt concentrada durant tot el partit i amb jugadors que saben sortir amb el baló controlat, cosa que és d’agrair.
La connexió Gerard-Coll com centrals és digna d’admirar, i els dos laterals Biel i Joan Pau executen una labor de desgast impressionant, i damunt es permeten el luxe de pujar la banda a la menor ocasió, en aquest partit vull posar-li un nota alta al nostre lateral esquerre Biel, que no es va cansar de pujar i baixar sent un autentic malson, així com a la parella de centrals titulars, com la parella de la segona meitat formada per Coll i Plomer, no sense oblidar-nos de Joan Pau que sense estar al nivell del diumenge passat a Campos, va complir bé amb el treball encomanat encara que crec que li va pesar el seu debut davant la seva afició.
La línia de mitjans en el partit d’avui va estar formada per Tito, Xisco, Sabina, Pere Joan i Amador, i entre els cinc van desbaratar per complet qualsevol intent d’acostament de l’equip rival així com d’una molt bona distribució de baló.
De l’àrbitre haig de dir que al meu entendre és dels millors de la categoria, molt seriós en la seva labor, i bé acompanyat en les bandes.
El pròxim diumenge tenim un dur enfrontament en el sempre difícil camp del Soledad, i el que està clar és que no podem fallar ocasions tan clares com en el partit d’avui, ja que segur que a Son Malferit ens ho posaran més complicat.
Però que quedi molt clar també, que ells tampoc ho tindran gens fàcil.

EL MATAGEGANTS ATACA DE NOU

Jornada 25
del 11.03.07
Sp.Campos 0
U.E.Lloret 3

Si d’alguna cosa podrà presumir el nostre equip aquesta temporada és de trencar estadístiques i de guanyar en estadis on aquesta temporada no havia guanyat ningú. Igual que va succeir en la nostra visita al difícil camp del Sp.Sant Marçal on cap equip a dia d’avui encara no ha assolit guanyar i només ha cedit un empat enfront del CD.Soledad, els nostres han tornat ha aconseguir una victòria on cap altre equip ho ha aconseguit, i tan sol havien deixat escapar tres empats en el que va de temporada en el seu terreny.
Faig aquesta introducció perquè comprenguin l’enorme valor que té la impressionant victòria aconseguida pels nostres, a l’inexpugnable Municipal de Campos.
El partit tácticament es va iniciar pels nostres amb un 4-2-3-1 que el Sporting va intentar contrarrestar amb un clàssic 4-4-2. Durant la primera meitat gran part del temps es va desenvolupar en la zona de mitjans, i les defenses dels dos conjunts no van passar per seriosos apuros, ha excepció del minut 14 on Miki roba un baló en el centre del camp, es desfà de dos jugadors, passa el baló en profunditat a un incisiu Toni Coll, aquest assoleix driblar als seus dos marcadors, i bat al porter en la seva sortida, establint el 0-1 en el marcador, i el seu desè tant en el seu compte particular.
En la represa del partit tot semblava indicar que seria més senzill que la primera, ja que ara jugàvem a favor del vent, i amb l’avantatge del gol assolit podíem dedicar-nos a controlar i sortir al contra-cop. Però la veritat és que va haver-hi uns deu primers minuts de desconcert, ja que els locals van sortir a per totes i ens van dominar en excés, i amb solament un gol de diferència qualsevol arribada a la nostra àrea posava els cors de la nostra abundant afició en un puny. Cal reseñar que en el primer minut d’aquesta segona meitat amb una internada local, estavellen el baló en el pal en la seva ocasió més clara de gol.
Però als deu minuts de l’inici els nostres comencen a reaccionar i a sacsejar-nos l’intens domini al que ens sotmetien. A partir d’aquest moment vam disposar d’altres dues ocasions de gol, la primera en un excel•lent centre de Sabina des de molt prop del corner perquè Miquel Coll remati lliure de marca, i el baló surti fregant el pal. En el minut 56 de partit un Sabina molt actiu, demostrant la seva qualitat es desfà de dos contraris, arriba fins a la línia de fons, centra cap a endarrere perquè Tito dispari a plaer, però el baló rebota en un dels nostres i surt fora.
Estàvem avisant i a la tercera va arribar la vençuda, després d’una assistència extraordinària des de mig de camp de Pere Joan a Miki, i aquest amb la seva habitual classe es lliura de dos contraris, per a batre al porter d’un fort tret ras. Era el minut 56 i amb un 0-2 les coses es miraven d’una altra manera.
A partir del segon gol els nostres continus contra-atacs eren un perill constant, i així va ser com set minuts més tard, (min.63) en una jugada espectacular, Miki per rapidesa es va de dos contraris i marca el tercer tant que seria el definitiu 0-3 amb el qual finalitzaria el partit i el gol nombre 26 en el seu compte particular.
Va haver-hi algunes ocasions més, sobretot una de Toni Coll que un defensa va treure de sota els pals i una altra del Sp.de Campos que va llançar el baló al travesser de la nostra porteria, però el marcador ja no es va moure.
Vull felicitar a tots els components de la U.E.Lloret pel gran treball realitzat enfront d’un dels millors equips de la categoria.
També vull donar l’enhorabona als jugadors locals ja que encara perdent per un clar 0-3, no van realitzar cap entrada perillosa ni van perdre els nervis en cap moment, demostrant que saben perdre, i això no és gens fàcil, i que són uns cavallers.
I com no, felicitar a Joan Pau ( És Soci ) que ahir per fi va aconseguir debutar, després de l’inoportu accident casolà que li ha tingut apartat de l’equip des de desembre passat, realitzant un partit excel•lent i demostrant que quan es vagi adaptant serà un autentic malson per als rivals.
Ara a gaudir de la victòria i preparar-nos per a rebre a un At.Paguera al que hem de guanyar si la lògica no ens falla, encara que jo per si les mosques confiaria més en les nostres possibilitats, que són moltes.